Aquests darrers dies han estat una mica complicats. L'Iliusha té un caràcter difícil. Té una germana molt més gran i, quan està a casa seva passa moltes hores amb els avis i em sembla que està una mica acostumat a fer el que vol. És molt impacient i li costa molt compartir. S'enfada sovint , de vegades no entenc ben bé per què. La qúestió és que tot això fa que hi hagi dies que ens desmoralitzem una mica. Veiem que l'Oriol pateix perquè l'Iliusha no sempre el tracta bé i això ens amoïna. L'altra dia en vam parlar amb la Katia i ella també ha vist totes aquestes dificultats a l'Estiuviu. La seva resposta va ser contundent: ell ha d'entendre com s'ha de comportar a casa vostra i ha de tenir repecte per tots, si no, l'any que ve no podrà tornar. Les seves paraules em ressonen pel cap tot el dia. D'una banda, em sap molt greu, però de l'altra, sovint tinc ganes que arribi el dia 31 i que a casa nostra tot torni a funcionar amb la normalitat de sempre. Emmig d'aquests pensaments, ha sonat el telèfon. Quan l'he agafat una veu femenina ha dit "mama Illia". Li he passat l'aparell a l'Iliusha. S'ha posat molt content: era la seva mare. Durant la conversa, l'Iliusha ha dit dues paraules en català: gràcies i Ilda. Quan ha acabat, m'ha passat el telèfon i la veu femenina ha dit: "Mama Ilda? Gràcies!" Després ha continuat en rus i jo no he entès res. Només se m'ha acudit dir "De res. Dobri Nochi!". Quan he penjat, em queien les llàgrimes pensant en aquella mare, tant lluny del seu fill, que m'agraïa el nostre esforç i no he pogut fer res més que abraçar l'Iliusha.
Ilda
3 comentaris:
Pel que fa al tema de la convivencia, sempre hi ha algun moment dificil, pel que dius del sentiment en vers la mare, crec que tots tenim aquests sentiments, aixó és l'acollida.
Ilda, els pares acollidors feu una feina encomiable, que només es pot afrontar des de la ingenuïtat o des del compromís.
Els que acullen des de la ingenuïtat, majoritàriament no repeteixen i, a vegades, simplement no ho gaudeixen plenament.
Aquells que acolliu des del compromís sou unes persones fantàstiques, d'una vàlua admirable. Com tenir fills, ningú no va dir que fos fàcil. Enteneu que el vostre paper va més enllà del ric que asseu a la taula un pobre. Fins i tot del nen més pobre del món, se'n pot aprendre la lliçó més gran. Només cal estar disposar a rebre-la.
No és fàcil tenir un fill un mes a l'any i pretendre educar-lo en un altre país, costums, llengua. Però encara és més difícil per a ell, que marxa als 7 anys un mes de casa seva.
El teu testimoni m'ha emocionat. És una història d'amor. Sóc dels cobards que no acollirà mai.
Ilda, em sumo a les paraules del Gil. A mi també m'ha emocionat llegir-te.
Ningú va dir que seria fàcil.
Patir pels teus és molt normal i desitjar que arribi el dia 31, en un moment o altre, ens ha passat a tots pel cap.
Tú mateixa has dit el qué.
Escoltar les paraules de la seva mare va generar-te moltes sensacions i sentiments que vas plasmar en una abraçada cap el nen.
Ufff!
Gràcies.....clar que sí!!!
Publica un comentari a l'entrada